Estem preparats per assimilar el jardí sec?
Jordi Fàbregas Carenas - stipa@iservicesmail.com

Si bé és cert que cada vegada la gent està més sensibilitzada amb aspectes com l’estalvi d’energia i de recursos en general, també és segur que patim una intoxicació del nostre imaginari de paradís. Què ens mou a creure que el paradís de jardí va lligat a un imaginari o a un altre? Potser ens caldria analitzar la divergència, cada cop més marcada, entre el nostre entorn i aquests espais artificials i desarrelats que estem creant.

Per entendre aquesta evolució cal observar primer la relació que ha tingut el jardí amb l’habitatge al llarg del temps. Partim d’un pati tancat al darrere d’una casa, situada en una zona urbana, model que prové del peristil grec i que encara és present avui en moltes poblacions del país. Aquest espai es caracteritza per ser tancat, aïllat del brogit del nucli urbà, sovint amb arbres caducifolis que ens donen ombra a l’estiu i sol a l’hivern, on la presència d’un element d’aigua sol ser habitual.

Com ha evolucionat aquesta relació? El model més estès actualment és un jardí obert que envolta un habitatge sovint situat en urbanitzacions i allunyat d’un entorn urbà.

Tenim algun referent d’aquests jardins oberts? Els jardins del renaixement, tot i ser d’una escala més gran, són oberts, de gran bellesa i ordre, i posseeixen mètodes passius per al control de microclimes. En tots s’hi aprecia l’estreta relació entre cadascun dels espais i les diferents èpoques de l’any.

Com hem tractat aquest model de jardí a casa nostra en aquesta darrera època? Si s’ha de jutjar per les observacions quotidianes, hi ha uns elements que es repeteixen en la majoria de jardins: espais oberts, superfícies de prat sempre verdes, selecció d’espècies amb diferents necessitats hídriques barrejades, ús molt generalitzat de fusta per a mobiliari i terres, ús cada cop més estès de materials àrids, sovint poc integrats. En funció de la grandària de l’espai i la capacitat adquisitiva del client, trobem la presència obligada d’una piscina unifamiliar.

Com afecta aquest canvi de relació ? Per primera vegada i de forma generalitzada modifiquem el paisatge d’esquenes als recursos propis i seguim les passes a un imaginari de jardí si més no dubtós. Per una banda transformem la terra, un paisatge conreat o no, però que generalment és de secà amb milers de petits monocultius de regadiu. Això ho veiem amb la implantació massiva d’àrees regades, ja siguin superfícies de gespa pública, jardins particulars o grans superfícies de camps de golf privats.

Què ens mou a perseguir aquest model de jardí ? Si analitzem aquest gran anhel de superfícies amb prat i les seves arrels, veiem per exemple, que segons Rubió i Tudurí prové de la cerca de la clariana en mig de les zones boscoses, com una escena paradisíaca per excel•lència dels climes temperats. Russell A. Beatty és del parer que aquest mirar enfora és, entre altres coses, una resposta per deixar clar l’estatus personal a la gent que l’envolta o que passa pel voltant. De la mateixa manera que utilitzem la casa, el cotxe, la roba..., també s’empra el jardí.

El que queda clar és que hi ha un desig de disposar de jardins de clima suau mediterrani però envoltats d’un ambient de clima temperat o subtropical en funció de l’àrea geogràfica que es tracti. Aquesta afirmació queda palesa quan observem elements típics del paisatge com les oliveres, els garrofers, els xiprers, les alzines o els pins en mig d’un prat immaculat, o simplement quan aquest prat -element principal del jardí- queda rodejat d’espècies temperades o subtropicals. L’element comú d’aquest model és la no-acceptació del període sec de l’estiu, propi del clima mediterrani.

Aquesta lluita d’ecosistemes divergents provoca sovint disfuncions importants en forma d’assecades o presència de plagues sobretot en èpoques on l’absència de pluja és present i prolongada, o bé quan les temperatures arriben a mínims o màxims anuals. Una altra conseqüència derivada d’aquest plantejament de modificació constant d’ecosistemes és la desubicació de moltes plantes autòctones. Potser per culpa de l’absència de restriccions d’aigua hem arribat a creure que és una font inesgotable, però la realitat és una altra. Pensem que el transvasament de l’aigua de l’Ebre cap a terres de Múrcia és una aberració (i ho és), però al mateix temps donem per fet un transvasament del Roine cap a Catalunya i creem diferents dessaladores en comptes d’estudiar mesures reals d’estalvi.

Segurament el problema de l’aigua no és exclusiu dels espais verds, però nosaltres en som una part implicada important i per tant és necessari un canvi decidit dels diferents agents que intervenim en aquest sector per donar un gir a aquesta inèrcia negativa. És per aquest motiu que el jardí sec, el jardí mediterrani o la xerojardineria ha de ser la resposta al model actual. Lluny d’explicar les característiques bàsiques d’aquest model de jardí, definides amb detall en nombroses publicacions, voldria expressar els buits que patim com a societat a l’hora d’implantar aquest model de jardí i les dificultats que tenim els professionals per aplicar-los amb normalitat.

És dificultós poder observar exemples de jardins concebuts amb aquesta filosofia repartits per tota la geografia catalana. En conseqüència, hi ha una desinformació total i absoluta sobre els nivells de resistència a la sequera del miler d’espècies més emprades, les úniques referències es troben en publicacions estrangeres. En aquest camp les universitats, l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) i, en menor grau, els jardins botànics públics tenen una responsabilitat ineludible: promoure aquests estudis. Aquest hipotètic treball ha de ser una eina bàsica per als diferents professionals del sector: arquitectes, paisatgistes, jardiners així com per als viveristes.

Com a jardiner autònom, la relació més estreta i alhora obligada és l’establerta amb el client, amb qui es necessita molta pedagogia per tal de fer entendre aquest model atípic de jardí en mig de tant desconeixement, incredulitat i desconfiança. Es troben a faltar campanyes ben fetes i dotades d’informació provinents de la Generalitat i ajuntaments adreçades a un públic general, així com zones enjardinades públiques.

Un cop s’ha acceptat el model de jardí ens trobem que l’única manera de proveir-nos de plantes és anar directament als vivers productors, per culpa de l’absència total d’aquestes espècies en els distribuïdors més grans i en els centres de jardineria més petits. Cal destacar l’esforç titànic i en solitari que realitzen alguns dels nostres viveristes, perfectament comparables amb els nostres veïns francesos, tant pel que fa a la varietat i qualitat de les espècies com per la informació donada dels diferents cultius.

En darrer lloc s’ha de reconèixer el paper de les diferents associacions del sector en la divulgació de coneixements i experiències a través dels congressos, cursos i publicacions. Aquesta jornada ens ha de servir per crear un grup de treball multidisciplinari, format per universitats, IRTA, jardins botànics, associacions, paisatgistes, viveristes, jardiners i particulars, dedicat a aprofundir en aquest model de jardí a casa nostra.